Ens vam conèixer amb 15 anys, quan encara no sabíem gaire bé què fèiem amb la nostra vida. Vam estar junts fins als 18 i després, com tota gran història adolescent, vam decidir separar camins i "madurar" (o almenys fer veure que ho intentàvem).

Van passar els anys: universitat, noves etapes, decisions bones… i d'altres que millor deixar fora del resum oficial. I quan semblava que la nostra història ja havia quedat guardada al calaix dels records, ens vam retrobar. Bé, per ser exactes, la Mariona va fer el primer pas, perquè algú havia de posar una mica de seny a la situació.

Des dels 23 fins avui, i la veritat és que, amb el temps, hem entès que estimar-se no és només compartir els moments fàcils o les fotos boniques. És també aguantar-se en els dies complicats, aprendre a cedir, reinventar-se, riure… i continuar triant-se, fins i tot quan un dels dos està especialment insuportable.

Pel camí també hi ha hagut persones importants que ens van acompanyar durant un tros d'aquesta aventura i que avui ja no hi són. I encara que les trobem a faltar, formen part de nosaltres, del que hem construït i de tot el que ens ha portat fins aquí.

I entre caos, rialles, discussions absurdes, decisions improvisades i plans que no sempre han sortit com esperàvem, hem intentat construir alguna cosa molt nostra: imperfecta, real i des d'ara, compartida.

I perquè, al cap i a la fi —i com diu la cançó— sempre endavant.